De vegades entenc perfectament que molta gent ens critiqui... som nosaltres els culpables. Aquest matí he escoltat per la radio la notícia que en Pascual Maragall va dir que "nos hemos metido en un lío con esto del Estatut".

Em semblava que en els paisos democratics la defensa de la veu del poble expressada democraticament a les urnes hauria de ser la máxima prioritat de les institucions del estat.

En canvi en el estat on vivim sembla que aquesta obvietat no es compleix.

Recurs d'El defensor del pueblo contra l'estatut votat pels Catalans

Aquesta situacio em fa pensar 2 coses, o Espanya encara no ha arribat al nivell de democracia minima exigible, o els catalans no s'ens considerà part d'aquest estat.

Llegim avui a "El Periodico de Catalunya" una carta escrita per en Pepe Rubianes en referència a les polèmiques paraules a TV3 sobre Espanya, i les posteriors declaracions a la COPE i posteriors accions del CAC:

Pepe Rubianes:
"Donada la tergiversació malintencionada que s'està donant a comentaris meus, una de les acusacions més assenyalades és la d'haver "insultat Espanya i la seva unitat" i per això vull puntualitzar que a l'Espanya a la qual em referia i em refereixo és aquella Espanya negra, cavernícola, reaccionària, casposa i feixista que ha trobat com a divertiment agredir Catalunya des de tots els fronts pel motiu que sigui i que ara treu pit utilitzant la democràcia --que en veritat els importa un rave--, per agredir i vilipendiar el poble català i el seu Estatut (Estatut votat pel 90% dels representants dels catalans, que no ho oblidin).

Avui l'Editorial del "The New York Times" comença amb: Army Troglodytes in Spain, i continua amb: "Spain's Popular Party has had a hard time getting over its electoral defeat nearly two years ago. It is time for the party to move ahead."

Aquesta és una locució del Rubianes extreta de Catalunya Radio http://www.catradio.com

Descarregar locució Rubianes(mp3, 1,7mb)

Per Reis, als del PSOE i als del PP els demanarem un diccionari de la RAEL (Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua). El seu problema no és el nacionalisme espanyol sinò l'analfabetisme:

nación (Del lat. natĭo, -ōnis).
1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. f. Territorio de ese país.
3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.
4. f. coloq. p. us. nacimiento (acción y efecto de nacer). Ciego de nación.
5. m. Arg. p. us. Hombre natural de una nación, contrapuesto al natural de otra.

Els amos de la finca espanyola saben que els catalans tenen capacitat per organitzar-se sols

A mi, si he de dir la veritat, no m'ha agradat mai l'article 2 de la Constitució del 1978, que inclou el dogma de "la indissoluble unitat de la Nació espanyola" (el subratllat és meu, òbviament). Tampoc m'agrada la primera clàusula de l'article 8, on, entre les missions de les Forces Armades, s'hi consigna la de defensar la "integritat territorial" d'Espanya.

El missatge subjacent era, i continua sent, el de sempre: la unitat nacional espanyola és sagrada --a la Carta Magna no es podia utilitzar aquest adjectiu, per descomptat, tractant-se de l'establiment d'un Estat aconfessional, però es dóna per sobreentès--, i qualsevol conat independentista per part de díscols bascos, catalans o gallecs constitueix, en conseqüència, un atemptat contra la voluntat divina. Exagero una mica, ja ho sé, però em sembla difícil trobar una diferència que sigui radical entre "la indissoluble unitat de la Nació espanyola", en la formulació constitucional que és avui vigent, i les definicions franquistes joseantonianes de les essències nacionals, amb l'obligada nostàlgia imperialista (cap a Déu, si no hi havia una altra possibilitat).

Soy Catalán ( Pásalo )

Martes, 1 de noviembre de 2005 - 17:59h.

Yo soy catalán sí y sólo espero que las cosas vayan bien en todos los aspectos de la vida. Sólo espero (sigo haciéndolo cada día) que el ser humano o lo que queda de él, trabaje por un mundo mejor. Más justo, menos competitivo y excluyente con los que no tuvieron la suerte de nacer en un punto, llamémosle rico del planeta. Para desear lo que acabo de decir, uno puede ser catalán, gallego, croata, venezolano o de ninguna parte.
Hay gente que no se siente de ninguna parte. Hoy, he empezado denominándome catalán a causa del enorme e incompresible chaparrón político que se ha desatado sobre nuestras cabezas, como si no hubiera temas importantes.