Opina sobre Catalunya, noticies de Catalunya i de la societat civil catalana

Aquest pont de Sant Joan me n'he anat a Roma. No hi havia estat mai encara, i val a dir que això dels vols barats és una gran oportunitat per viatjar i conèixer grans ciutats europees. Per aquells als qui els agradi la història, sobretot la història de l'imperi romà i dels primers romans, Roma, és la ciutat. Sens dubte. El turista normalment es fa uns bons farts de caminar amunt i avall, i també d'interactuar amb la gent del país.

Com que fa calor, entres a les botigues a comprar beguda o gelats, quan fas tard o estàs molt i molt cansat agafes un taxi perquè et dugui ràpidament, i així anar fent. Venint de Barcelona, i comparant, podria dir de forma il·lusa que m'han sobtat diverses coses d'aquesta estranya ciutat:

1- Els taxistes de Roma parlen italià!
2- Els immigrants llatinoamericans que treballen als comerços es dirigeixen en italià als clients només entrar.
3- Els comerços regentats per llatinoamericans estaven tots retolats en italià. També, els regentats per italians, per si algú en dubtava.

L’estiu és un temps per a la mandra i la lentitud. Més que a la lectura, l’estiu crida a la relectura i la reflexió sobre l’hivern que queda enrere.
Per això, combinant mandra i relectura, els propers dos mesos el catalunya.ffw anirà recuperant algun dels 100 posts publicats aquest últim any.
Bones vacances!.

Fent referència al gloriós dia en què Espanya va guanyar l’Eurocopa: em trobava al metro ja obtinguda la victòria, quan un grup de radicals al so de “Heil Hitler” sem van apropar preguntant-me si aquest era un mal dia per mi i clavant la mirada a la samarreta d’independència que casualment aquell dia duia. Tot seguit van començar les amenaces feixistes i el refrec de la “bandera nacional” a la meva cara. L’única persona en tot el vagó que es va dignar a ajudar-me va ser una noia amb accent anglès que em va preguntar què estava passant; després de mitjanament explicar-li em va agafar la ma i em va dir “estic amb tu”. La situació es va complicar encara més quan va aparèixer la segona persona que intervingué a favor meu simplement amb paraules, un noi jove que acabà contra la paret del metro agafat pel coll i rebent els brutals cops que gratuïtament li van oferir deixant tot un rastre de sang al vagó. Vaig poder sortir de la situació pensant en què una denúncia no farà cap tipus d’efecte ja que aquesta gent seguirà amb les seves “caceres” contra tots aquells que senzillament no creguin en absolutismes ni violències gratuïtes i que, ni al meu propi país, no puc expressar lliurement els meus ideals.

La Plataforma pel Dret de Decidir va celebrar el passat diumenge, dia 29 de juny, una assemblea al seu local social del carrer Rocafort de Barcelona. En aquesta assemblea van assistir la majoria d'entitats i de socis i sòcies individuals que van fundar la PDD, aviat farà tres anys. En total representaven gairebé dues terceres parts dels socis actuals.

Es van prendre decisions importants des del punt de vista polític i organitzatiu. Des del punt de vista polític es va decidir continuar treballant pel Dret de Decidir, tal i com s'ha fet fins ara i d'acord amb els principis fundacionals de la PDD. Això vol dir que la plataforma, independentment de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, no sortirà al carrer per defensar la via estatutària, que considera inviable i superada per satisfer les necessitats socials i nacionals del poble de Catalunya.

La Plataforma pel Dret de Decidir ha donat per tancat el procés estatutari i ha decidit centrar tots els seus esforços en el procés d'autodeterminació. A partir d'ara totes les campanyes i tots els actes que es facin tindran com a eix principal l'autodeterminació.

Això s'ha decidit a l'assemblea celebrada avui al local del Ciemen que s'ha desenvolupat amb total normalitat i ha comptat amb una gran assistència: s'han acreditat 92 vots. A l'assemblea del 15 de juny a Girona s'hi van acreditar 156.

També s'ha acordat impugnar els estatuts i la junta que es van votar de manera irregular en l'assemblea del passat dia 15 de juny, tot i que també es continuarà el procés obert de mediació. Tots els acords s'han pres per unanimitat.

Plataforma pel Dret de DecidirBarcelona, 29 de juny de 2008

Per a més informació i/o entrevistes:Carles Garcia (655895868)premsa@tenimeldretdedecidir.orghttp://www.tenimeldretdedecidir.org/

La imatge tòpica del mileurista és la d’un jove amb titulació universitària i un bon nivell d’anglès però entrampat en la precarietat laboral i lluny de pujar al carro de la classe mitjana. El mileurisme és la cara visible d’una onada de precarització que afecta de forma particular alguns països del sud d’Europa, un problema greu que cal encarar. Però quan es mira el mileurisme com a moviment, els seus arguments i queixes, fa venir ganes de plorar. Les idees del mileurisme són a l’arrel mateixa del problema. Vist de prop, l’activista mileurista és un jove pseudointel·lectual, amb un títol de lletres pures sota el braç i la convicció de que tot a la vida són drets inalienables que li han estat furtats.

Hi ha tres idees que aquests mileuristes haurien de recordar cada dia entre lament i lament:

Aquest divendres dia 20 entra en vigor el cànon de la vergonya. Aprofito per recuperar un post sobre la qüestió publicat fa tot just sis mesos.

Una forma excel·lent de cobrar pel que no tocaa qui no n’és consumidor, engreixant la bossa dels autors més consolidats.

El món canvia, els mercats es transformen, i només els covards i els incapaços busquen la via fàcil del proteccionisme mesquí. Des del seu inici la revolució p2p ha impactat de ple en la indústria audiovisual, fins al punt que la música i el cinema corren el risc de convertir-se en bens gratuïts. Enmig del desconcert, el lobby dels autors espanyols fa un esforç inútil per a fossilitzar el món d’ahir sense entendre els canvis imparables del present.

El concepte d'utopia està de capa caiguda ja fa temps. Segons la viquipèdia -ara ja no mirem l'Espasa Calpe- aquest mot ens indica una situació de l'individu o de la societat altament desitjable, però difícilment factible. D'utopies n'hi hagut moltes, la de Plató, la de Tomàs Moro, la del comunisme. Aquesta última, sobre el paper, proposa un estat on tothom té uns mínims assegurats, i on el concepte de propietat privada no existeix. I això, clar limita molt la credibilitat d'aquesta teoria, ja que l'home intrínsecament té anhels de propietat privada i d'acumulació de riqueses. Personalment, crec que s'hauria de redibuixar la utopia comunista inicial, amb una de nova on tothom té el mínim imprescindible, només pel fet de ser viu. Clar, la propietat privada no l'eliminaríem, sempre i quan no afectés la garantia d'uns mínims per a tothom. Actualment, s'imposa el liberalisme econòmic o capitalisme salvatge. És el sistema que posa més de manifest que millor tenir contents a uns quants amb ànsies de poder i que són els que poden fer mal si s'enfaden, i la gran majoria doncs a viure amb el que es pugui. És l'status quo més ancestral, l'arrelat al cervell més antic de l'home, molts el troben la forma d'actuació més natural e intrínseca.

Estic satisfet de l’educació que he rebut des de ben petit. He estudiat en escoles concertades, en alternància amb períodes d’escola pública. Reflexionant, me n’adono de que els meus pares, amb l’ajut dels avis, volien per mi una educació en centres d’escola cristiana, sota la idea de que seria superior a la que rebria en un centre públic. Mentrestant, jo em preguntava com hauria estat la meva formació en un centre dels “altres”. Trobava ràpidament respostes entre les paraules que sempre havia sentit, que hi anaven gent amb pocs diners i que hi havia menys nivell educatiu i més descontrol, ja que aquest tipus de centre no “filtren” els alumnes, fins i tot els més conflictius. Segons aquests raonaments, l’escola concertada i, en concret, la cristiana, sempre ha sigut un element tranquilitzador per a molts pares, que han vist aquests centres, com una manera d’aixoplugar els seus fills de la mediocritat i dels mals de la societat en general. Ja fa temps, que es comenta que el nivell dels nostres joves estudiants, ha baixat. Fins ara, la culpa la tenia la reforma educativa de la ESO, i des de fa uns anys, la responsabilitat principal d’aquesta davallada són els immigrants.

LA CULTURA DE L’AIGUA Jo sóc dels que he cregut que les coses es demostren amb dades i que a més a més han de ser honestes. Es per això que crec en la dada que em diu que gastem per habitant uns 110 litres/dia. Si a Catalunya hi ha 7 milions d’habitants, fent matemàtiques sencilles que ara no venen al cas, en un any doncs gastaríem 285 hectòmetres cúbics, que supera el volum d’aigua que acumulen els principals embassaments que a dia d’avui és d’uns 150 hectòmetres cúbics d’aigua, tal com ens diu la pàgina web www.gencat.cat/aca. La conclusió, si no plou, és que d’aigua n’hi ha poca i per a pocs mesos. Tenen raó els polítics i la ciutadania de que el problema de l’aigua és real. No tinc tan clar, el que diu el polític de Tarragona, sobre el fet que si no plogués seria el millor per a solucionar el problema que aquest líquid vital ens suposa. Si no plou, per desgràcia l’aigua arribarà del Roine, del Segre o de les desaladores. Però serà més cara, la qual cosa apujarà encara més la llista de la compra.