Allargar la vida d’un sistema acabat servirà tan sols per prorrogar les reformes, traumàtiques però inevitables
Ja gairebé ningú s’atreveix a negar que bufen vents de crisi econòmica i amenaça de recessió. Mentrestant, a tocar de la campanya electoral comencen a escoltar-se assajos de reacció marcats per l’esperit keynesià. Propostes de política contracíclica, d’inversió pública en obra civil i habitatge protegit amb l’objectiu de mantenir amb vida el sector de la construcció, aguantar el mercat de treball i incentivar la demanda. Un seguit de pegats que demostren una ignorància política de primer ordre i la miopia més extraordinària a l’hora d’analitzar els fonaments de l’actual moment econòmic.

Amb les mesures anunciades, els cervells brillants que guien la política econòmica de l’estat recepten unes píndoles caducades per a una malaltia que ni tan sols acaben d’entendre. En primer lloc, la inversió estatal de tipus keynesià comporta unes tensions inflacionistes gens adequades en un entorn en que la inflació resulta ja excessiva i creixent. Tot plegat sense ignorar que en una economia oberta l’abocament de recursos públics s’escola pels forats del sistema sense aconseguir estimular la demanda. Només cal pensar en els milions d’euros que cada dia fugen en forma de remeses d’emigrants per entendre el poc efecte d’aquesta mesura. En última instància, alimentar artificialment la vitalitat del sector de la construcció ajudarà a mantenir els desequilibris del sistema, continuant el cercle viciós de més ocupació, més atur i menys riquesa que ha portat a les portes de la crisi.

La crisi econòmica que despunta no és el clàssic cicle descendent per excés de la inversió i l'oferta davant l’encongiment de la demanda. Tenim al davant la factura a pagar per un model esgotat, el deute acumulat per errors fonamentals i de base en el sistema econòmic de la darrera dècada. Uns errors que s’han repetit arreu del món però que a l’estat espanyol, Catalunya inclosa, s’han portat a l’extrem. L’eufòria dels últims anys s’ha aixecat sobre una perillosa tríada: consum i deutes excessiu (l’estat espanyol té el segon dèficit més gran del món només per darrera els Estats Units), la bombolla immobiliària i la dependència total de la mà d’obra barata (l’economia espanyola té una de les tasses de productivitat més baixes de tota l’OCDE). Davant d’això, les polítiques contracícliques només portaran més deute, en forma de dèficit públic, més bombolla, mantenint els preus irreals dels últims anys, i menys productivitat, aguantant el model viciat que ha portat fins aquí i evitant que la pròpia fluïdesa del mercat de treball faciliti la transició.

Driblar la crisi no només és impossible sinó que seria contraproduent. L'última oportunitat de viratge tranquil es va deixar passar de llarg. Allargar la vida d’un sistema acabat servirà tan sols per prorrogar les reformes, traumàtiques però inevitables. És indispensable aprofitar aquesta crisi per aixecar un nou model productiu, una aposta que només la destrucció creativa pot fer possible.
Continua...Proper divendres 22/02/07: Economia productiva o ribot tributari
.