LA CULTURA DE L’AIGUA Jo sóc dels que he cregut que les coses es demostren amb dades i que a més a més han de ser honestes. Es per això que crec en la dada que em diu que gastem per habitant uns 110 litres/dia. Si a Catalunya hi ha 7 milions d’habitants, fent matemàtiques sencilles que ara no venen al cas, en un any doncs gastaríem 285 hectòmetres cúbics, que supera el volum d’aigua que acumulen els principals embassaments que a dia d’avui és d’uns 150 hectòmetres cúbics d’aigua, tal com ens diu la pàgina web www.gencat.cat/aca. La conclusió, si no plou, és que d’aigua n’hi ha poca i per a pocs mesos. Tenen raó els polítics i la ciutadania de que el problema de l’aigua és real. No tinc tan clar, el que diu el polític de Tarragona, sobre el fet que si no plogués seria el millor per a solucionar el problema que aquest líquid vital ens suposa. Si no plou, per desgràcia l’aigua arribarà del Roine, del Segre o de les desaladores. Però serà més cara, la qual cosa apujarà encara més la llista de la compra. Amb un agreujant, que és el fet que tenir aigua no és un luxe sinó un dret (us sóna al dret a la vivenda i altres?). Aquí és on de nou sorgiran les diferències entre persones, les mateixes persones de sempre, camuflades enmig dels diferents nacionalismes. Hi ha personetes que podran pagar l’aigua que els caldrà per omplir la piscina, mentre altres haurem de lluitar per no tenir restriccions tantes hores del dia. No sé si tindrem prou cultura perquè una vegada més el sistema benestant no se’n surti amb la seva i l’aigua sigui un dret garantit a tota la humanitat, com el dret a menjar a diari o el dret a la vivenda. És que per desgràcia la cultura sempre ha de pertànyer als mateixos, també la filosofia. Alguns en tenen prou amb el concepte de la propietat privada encara que sigui banyat de la màxima incultura.