Els amos de la finca espanyola saben que els catalans tenen capacitat per organitzar-se sols

A mi, si he de dir la veritat, no m'ha agradat mai l'article 2 de la Constitució del 1978, que inclou el dogma de "la indissoluble unitat de la Nació espanyola" (el subratllat és meu, òbviament). Tampoc m'agrada la primera clàusula de l'article 8, on, entre les missions de les Forces Armades, s'hi consigna la de defensar la "integritat territorial" d'Espanya.

El missatge subjacent era, i continua sent, el de sempre: la unitat nacional espanyola és sagrada --a la Carta Magna no es podia utilitzar aquest adjectiu, per descomptat, tractant-se de l'establiment d'un Estat aconfessional, però es dóna per sobreentès--, i qualsevol conat independentista per part de díscols bascos, catalans o gallecs constitueix, en conseqüència, un atemptat contra la voluntat divina. Exagero una mica, ja ho sé, però em sembla difícil trobar una diferència que sigui radical entre "la indissoluble unitat de la Nació espanyola", en la formulació constitucional que és avui vigent, i les definicions franquistes joseantonianes de les essències nacionals, amb l'obligada nostàlgia imperialista (cap a Déu, si no hi havia una altra possibilitat).

Tanta obsessió secular amb la unitat territorial suggereix que, en el fons, es tracta d'una imposició artificial mantinguda per la força. Richard Ford, autor de Manual para viajeros en España y lectores en casa (1845), que és un dels llibres més aguts mai escrits sobre aquest país per part d'un estranger --potser sobre qualsevol país per part d'un estranger--, va insistir molt sobre això.

Per totes bandes, tot i la tan repetida unitat nacional, a l'anglès li semblava observar una tendència innata cap a la seva dissolució. Espanya, en realitat, era al seu parer essencialment unamalgamating --reticent a amalgamar-se--, i va apuntar amb satisfacció un refrany sentit a Jaén i que, en la seva estimació, li donava la raó: "Baeza quiere pares, y no quiere Linares".

A Richard Ford no li va agradar Catalunya, que li recordava l'Anglaterra industrial. Havia arribat a la península buscant l'Espanya profunda, amb les seves reminiscències àrabs, els seus bandits, les seves corrides i les seves guitarres. El català li va semblar lleig i no estava disposat a adquirir ni els seus rudiments, ell que era un considerable lingüista. Si no m'equivoco, va veure, va apuntar, va preguntar, va indagar... i va tornar de seguida cap al sud.

Vaig reflexionar molt sobre Richard Ford durant el debat sobre l'Estatut: sobre la seva incapacitat, fruit d'arrelats prejudicis, per reaccionar intel·ligentment davant del fet diferencial de Catalunya.

El debat ha posat en l'aire les arrels del problema que suposa Catalunya per al Partit Popular, potser l'únic partit polític del món que vota en contra d'absolutament tot. No ho poden dir, però a mi em sembla evident que, en el fons, més que odiar Catalunya --una cosa que no admetran mai-- li tenen por. I li tenen por perquè saben que té capacitat per organitzar-se sola. ¿I Portugal? No he sentit ni llegit mai ningú, ni fins i tot el més fatxa, posar mai en dubte el seu dret a ser Portugal. I això que Portugal, ¡si no ho recordo malament!, formava part un dia d'Espanya.

Els dogmes existeixen, entre altres raons, per aixafar l'heterodòxia. Catalunya és l'heterodòxia d'Espanya, més que el País Basc, més que Galícia. I fa molt ben fet.

El cor de la qüestió està, naturalment, en l'idioma. Permetin-me una petita comparació. Els britànics van prendre als irlandesos el seu idioma --i els seus costums natius-- a punta de baioneta i a cop de canonada. Allò es va assemblar molt al que es va fer a l'Espanya dels anomenats Reis Catòlics amb els "moriscos". Bé és veritat que el celta subjacent ha conformat l'anglès que es parla a Irlanda, amb la qual cosa tenim Ulisses i altres joies de la literatura mundial, però el fet continua sent que el país va quedar orfe de la seva principal senya d'identitat, que és la llengua materna.

Això no s'oblida, no s'oblidarà mai. Es va intentar fer el mateix amb el català. Les circumstàncies no eren iguals, però el menyspreu cap a una altra cultura, cap a una altra manera de ser, sí.

¿S'imaginen què hauria passat si, en una conjuntura històrica diferent, Catalunya, mestressa dels destins patris, hagués imposat, o procurat imposar, el seu idioma a la resta del territori? ¡Quina una se n'hauria armat!

Em van impressionar la magnanimitat, la bona manera de fer i el seny dels catalans participants en el debat de presentació i defensa de l'Estatut al Congrés dels Diputats (superba i sàvia lliçó, la de Duran Lleida).

No vaig notar en cap d'ells odi ni ressentiment ni rancor. Vaig poder constatar amb satisfacció el seu ple reconeixement de la contribució dels immigrants d'altres regions espanyoles a l'enfortiment de Catalunya. I celebrar, és clar que sí, la seva tremenda voluntat de construir una Catalunya més lliure, de moment dins de l'Estat actual, Estat que molts esperen --jo també-- que vagi evolucionat cap a una configuració plenament federal.

¿Apocalypse now? ¿Demà? Si Catalunya aconseguís ser demà un Estat "independent" dins de la nova estructura d'Europa, convertint-se en el Portugal del litoral est de la península, ¿seria la fi del món? No ho crec. Tampoc la fi d'Espanya.

Però que els amos immemorials (per la gràcia de Déu) de la finca nacional no tinguin por. La gran majoria dels catalans no plantegen així la qüestió. En el fons, només demanen, em sembla, que vostès assumeixin, de veritat, que Catalunya és, legítimament, una "altra cosa". ¿Tant els costa?

IAN Gibson
Historiador

Font: www.elperiodico.com