Fent referència al gloriós dia en què Espanya va guanyar l’Eurocopa: em trobava al metro ja obtinguda la victòria, quan un grup de radicals al so de “Heil Hitler” sem van apropar preguntant-me si aquest era un mal dia per mi i clavant la mirada a la samarreta d’independència que casualment aquell dia duia. Tot seguit van començar les amenaces feixistes i el refrec de la “bandera nacional” a la meva cara. L’única persona en tot el vagó que es va dignar a ajudar-me va ser una noia amb accent anglès que em va preguntar què estava passant; després de mitjanament explicar-li em va agafar la ma i em va dir “estic amb tu”. La situació es va complicar encara més quan va aparèixer la segona persona que intervingué a favor meu simplement amb paraules, un noi jove que acabà contra la paret del metro agafat pel coll i rebent els brutals cops que gratuïtament li van oferir deixant tot un rastre de sang al vagó. Vaig poder sortir de la situació pensant en què una denúncia no farà cap tipus d’efecte ja que aquesta gent seguirà amb les seves “caceres” contra tots aquells que senzillament no creguin en absolutismes ni violències gratuïtes i que, ni al meu propi país, no puc expressar lliurement els meus ideals.