5 lliçons de l’Estatut:

1.Errar en la tria del moment: L’aposta estatutària es presenta a l’Espanya més puixant i ufanosa dels darrers quatre segles. Tot just quan Espanya se situava de nou, i de forma fugaç, entre els països més poderosos del món.

2.Deixar el factor Espanya fora de l’equació estatutària: L’Estatut i les seves claus, el blindatge competencial i l’agència tributària, es van plantejar ignorant Espanya. Que hi guanyava l’estat amb l’Estatut? Que se li oferia a Espanya per a fer-li passador el nou Estatut? Des del nacionalisme és incòmode haver-s’ho de plantejar. Fa tuf de rendició. Però un país mancat de poder necessita actuar amb intel·ligència i no deixar mai l’adversari fora de l’equació.

3.Sorprendre’s davant la reacció d’Espanya: Espanya, l’Espanya política, l’Espanya mediàtica i l’Espanya empresarial, va reaccionar amb una terrible virulència davant la proposta estatutària catalana. Però algú que conegui mínimament Espanya, el seu passat i el seu present, podria esperar cap altra cosa?

4.Absència d’una autèntica coordinació política catalana per Estatut: La unitat nacional és una quimera en un país tan complexe com Catalunya però una mínima coordinació política era indispensable per a fer viable l’Estatut. Una coordinació gairebé impossible perquè els dos grans partits hi tenien molt a perdre. El PSC s’hi jugava la bossa de vots del PSOE a Catalunya i CIU s’arriscava a perdre l’hegemonia del nacionalisme.

5.Manca de suport social suficient al repte estatutari: L’Estatut era un objectiu massa ampli i poc definit. Alguns dels seus articles generaven rebuig entre col·lectius ciutadans diversos i els seus beneficis eren difusos. És d’aquí i de la capacitat dels mitjans espanyols per a fer forat en l’opinió catalana que en surt la tremolor de cames de la ciutadania en el seu suport a l’aposta política del país.
^p